Defensar l’escola

22195380_10155913056226155_5932308641596688475_n

1 d’octubre a l’Escola Projecte. Foto de Pol Pareja @polpareja .

El cap de setmana de l’1 d’octubre centenars de persones vam defensar l’Escola Projecte de Barcelona. Alguns organitzant activitats des de dissabte, altres portant menjar als que hi eren, unes quantes desenes quedant-s’hi a dormir, molts més arribant a les 5h del matí a les seves portes, i diversos centenars de persones que s’hi van anar aplegant per fer cua fins poc abans de les 11 del matí, quan 26 furgonetes de la Policia Nacional i 5 cotxes de paisà van irrompre a l’Avinguda Tibidabo.

Allà hi eren veïns i veïnes del barri, hi eren comerciants de les rodalies de l’escola, hi eren els mestres, hi eren famílies i membres de l’AMPA, hi eren exalumnes, alguns dels quals que ni tant sols votaven allà. Hi era tothom, perquè tots sabíem que no podíem fer res més que defensar l’escola.

Els que hem passat anys i anys dins d’aquelles parets bé ho sabem. Allà ens van ensenyar a respectar la diferència, tots érem iguals malgrat la salut ens hagués fet diferents; vam aprendre que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i per això podem dir amb orgull que vam ser l’espurna que va fundar Pallassos sense Fronteres, quan l’any 1992 els alumnes van fer una campanya per recollir diners per tal de poder enviar el Tortell Poltrona a animar als nens de la península d’Ístria que patien les conseqüències de la guerra de Iugoslàvia.

A l’escola ens ensenyaven a respectar la natura i a implicar-nos en millorar allò que ens envoltava. Com oblidar les campanyes per reciclar quan encara gairebé ni hi havia contenidors al carrer, quan ens ensenyaven a cuidar l’hort, o quan insistien en potenciar les energies verdes i renovables… mai oblidaré el dia que ens vam intentar fer el dinar al pati amb un forn solar.

Però no només en això van ser pioners. També ens inculcaven la importància de les noves tecnologies quan realment eren noves i tenir connexió a internet i sala d’informàtica era estrany a les escoles. I ens ensenyaven a estimar la música, i la cultura, i la literatura, començant per la biblioteca i seguint per les excursions anuals a la fira del llibre, animant-nos a llegir i comprar llibres… perquè llegir ens fa lliures.

Sempre ens van educar amb el pacifisme com a model de vida, en les situacions quotidianes típiques de nens però també en les qüestions globals. I ho recordo bé en dos episodis en particular: l’assassinat d’Ernest Lluch i la guerra a l’Afganistan i l’Irak. La pau sempre serà el camí.

DLNL5cYXcAA8Rci

Entrada de l’Escola Projecte l’1 d’octubre.

I sempre, també, ens van ajudar a creure en la paraula. Com oblidar els tallers a l’ESO on vam escriure (i publicar!) les novel·les que durant un trimestre havíem estat escrivint, o el programa de ràdio que vam gravar al CCCB l’any 1999 en motiu de l’exposició dels 75 anys de ràdio, o quan al cicle superior de primària editàvem el nostre propi diari (el Ciudadano) a les classes de castellà, o els tallers d’escriptura d’El País ja a secundària. A ells també els dec que decidís anys més tard estudiar periodisme.

Ens van educar ens els valors democràtics. Intentaven fer-nos partícips de les decisions, i fins i tot, ens animaven a fer debats entre nosaltres sobre qüestions controvertides i d’actualitat, fomentant l’esperit crític, el debat i el respecte entre nosaltres. Sempre recordaré la simulació parlamentària que vam fer amb el serveis educatius del Parlament de Catalunya (on vaig tenir l’honor de ser el portaveu de l’escola) o les campanyes per escollir els delegats de classe.

I això sí, sempre ens feien reflexionar per adonar-nos-en de les coses. Si ens feien fora de classe, ens feien reflexionar el per què. Si fèiem res mal fet, com tots els nens, més enllà de castigar-nos ens feien pensar en per què estava malament. I ja en l’última etapa, quan érem més grans, si anàvem a manifestacions ens feien explicar a classe com havia anat i per què hi havíem anat. Però també ens feien pensar en el dia a dia educatiu, “l’aprendre a aprendre” que tantes vegades havíem sentit a classe.

dav

Resposta veïnal el dia 3 d’octubre.

I sí, el cap de setmana del dia 1 d’octubre tots vam anar a defensar el Projecte. Perquè allà ens hem fet persones, perquè allà hi hem crescut. Vam defensar el Projecte perquè defensar-lo era defensar tot allò que allà hi hem après: solidaritat, tolerància, companyerisme, reflexió, sentit crític, democràcia
I per això defensem i defensarem sempre l’escola; perquè defensar-la és defensar-nos a nosaltres mateixos i a la societat que volem pel nostre país.

Anuncis

La calidesa del somriure, la força d’una mirada

imatge-muriel-casals

Muriel Casals

Avui fa un any que la Muriel ens va deixar. Ho va fer de forma abrupta, inesperada, colpidora. Crec que cap de nosaltres ens en sabíem avenir. La Muriel, aquella dona respectada sense necessitat d’imposar-se; que tothom escoltava sense necessitat de dir una paraula més alta que una altra; que tothom estimava sense necessitat, ni tant sols, de conèixer-la personalment; ens va deixar.

Ens va deixar massa d’hora, just quan començàvem una etapa que ella tant i tant havia ajudat a impulsar. Potser, amb la voràgine de dies transcendents li hem fet menys cas del que es mereixia, però sempre recordaré l’important discurs que va fer pel 50è aniversari d’Òmnium Cultural a l’Auditori de Barcelona, un discurs que en certa manera va marcar el final d’una etapa i albirava el que començaríem a viure tot just després.

La Muriel parlava, feia discursos i mítings quan va convenir… però sempre estava amatent, amb ganes d’escoltar i d’aprendre. Aprendre de tot i de tothom, diria jo, per molt llunyà o irrellevant que pogués resultar la qüestió per ella. Recordo alguna discussió al bar del Parlament i ella sempre hi estava atenta, li agradava poder copsar tot tipus d’arguments i justificacions.

imatge-muriel-samarreta-11s

Diada 11 de setembre de 2016. Fotografia: Marc Puig

Però sobretot sempre recordaré l’acte reclamant justícia pels crims del franquisme davant de la presó Model. L’atzar –o el protocol- em va portar a estar flanquejat, a banda i banda, per la Gabriela Serra i per la Muriel. Aquell acte va ser realment commovedor i emotiu. Durant 90 minuts vam escoltar testimonis colpidors, records esborronadors i reivindicacions justes permanentment bandejades. Però més enllà de tot això, durant aquell acte vam abraçar-nos, vam plorar, vam donar-nos la mà, vam cantar…

Sempre recordaré aquella estona amb la Muriel. Potser és la meva imatge, però per mi va ser la seva definició més exacta. La seva dolçor i calidesa transmesa un somriure, amb una abraçada, amb comentaris emocionats explicant històries de Puig Antic. Aquella imatge de dona ferma, però de fesomia fràgil. Una persona que més enllà de les paraules sabia transmetre-ho tot amb només una mirada.

El dia del lliurement de la medalla d’or de la Generalitat, en Roger Mas va interpretar “Ella té un cel al ulls”, una magnífica cançó que ens evocava la intensitat de la seva mirada i ens aflorava records i vivències viscudes amb ella. Avui fa un any que no hi és, però malgrat tot, ella sempre hi segueix sent. Arribem a l’etapa definitiva, però el seu tarannà ha de seguir i segueix més viu que mai. Perquè no, no som aquí per buscar un somni; nosaltres i tots els que siguin on siguin ens miren i somriuen, som el somni.

Un pas al costat i un al front per fer un salt endavant

miting-maria-cristina-pere-virgili_araima20150925_0233_1El passat 27S de setembre el SÍ va guanyar. Davant unes eleccions plebiscitàries que van tenir una participació rècord, l’independentisme va guanyar obtenint gairebé dos milions de sufragis i 72 diputats independentistes. El mandat era clar: iniciar el camí cap a la proclamació de la República.

Portem una mica més de tres mesos de negociacions, i malgrat explicitar en diverses ocasions que el més important era el què, el com i el quan, sembla que finalment tot s’ha encallat amb el qui.

Des del 27S Junts pel SÍ s’ha mogut, i molt. Ha fet nombroses propostes, ha traçat una proposta pel que fa al pla de xoc i al procés constituent, plasmat en un document de més de 60 pàgines. Un document que apuntalava les parets mestres del procés i feia viable el mandat democràtic que teníem entre mans. L’oportunitat històrica d’iniciar la ruptura amb l’estat espanyol. És per això que lamento profundament l’enrocament de la CUP. Els dogmes i les fòbies personals han passat per davant d’una oportunitat històrica. Amb el cor a la mà i tot el respecte cap a ells, però des de la meva humil opinió, no han estat a l’alçada.

I així hem arribat aquí. Queden quatre dies per a poder tirar endavant la legislatura més transcendent de la història de Catalunya, i sincerament, si una cosa no podem fer és malbaratar els anhels, les esperances i les il·lusions de tantes i tantes persones que el 27S van votar per la independència.

Presentació Junts pel SÍImpulsar un pla de xoc, la ruptura i el procés constituent amb un govern encapçalat per Artur Mas era, de lluny, la millor de les opcions que teníem davant. L’actual president de la Generalitat ha tingut un paper cabdal en aquest procés. Ell i l’aposta de Convergència per la independència ha acostat a molta gent a les tesis sobiranistes, gent que segurament mai s’haurien plantejat algun dia sortir al carrer amb una estelada.

Aquesta opció, però, a hores d’ara sembla impossible. I amb la gradació d’escenaris tothom sembla convenir que unes noves eleccions serien l’escenari menys bo de tots. És per això que, arribat aquest moment, crec que Artur Mas, per compromís i patriotisme, hauria de fer un pas al costat. Ha de tenir un paper absolutament rellevant en el govern que encara espero que es conformi. La seva presència i protagonisme és imprescindible. Però si el seu lloc és el “desllorigador”, ha de fer un gran (i injust) acte de generositat.

Però per fer un acte de generositat d’aquesta magnitud, cal que la CUP faci un acte de gran responsabilitat. Perquè hi hagi un pas al costat és imprescindible que la CUP faci un pas al front. Un pas que signifiqui comprometre’s al 100% amb aquesta breu legislatura. Donar suport a pressupostos, govern, pla de xoc, procés constituent… En definitiva: ser 72 diputats amb una sola veu. Com un sol home i com una sola dona defensant i participant de l’acte de rebel·lia i desobediència més gran que ha passat en aquest continent durant els últims anys. I si em permeteu, ara que en Baños ha renunciat a l’escó, amb la seva presència dins de l’executiu. Tots, en tot i per a tot.

Només amb un pas al costat i un pas clar i ferm al front sembla que podrem fer un salt endavant: la independència. De ser així, ningú ens perdona que no ho intentéssim. Ens correspon, per responsabilitat, fer-ho.

Referéndum, de entrada SÍ

maragall-zapatero-644x362Pasqual, apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”, i aleshores el Palau Sant Jordi es va enfonsar. El públic de peu, aplaudint, entregat. Quines grans paraules dites per l’aleshores candidat d’una esquerra que volia un estat federal, un estat diferent, un país tan avançat que fins i tot els independentistes ens hi voldríem quedar.

Il·lusió. Molta gent sentia una il·lusió enorme de veure com el candidat a la presidència del govern espanyol es comprometia a escoltar i respectar allò que Catalunya digués.

merged-117Potser aquella il·lusió és la mateixa que va animar als nostres pares. La il·lusió que transmetia aquell xicot d’americanes de pana que prometia canvis tan profunds que eren difícils d’imaginar. “OTAN de entrada NO” deien aquells cartells signats pel PSOE, acompanyats després per aquells altres amb el lema “Por el cambio, vota Felipe González”.

En els dos casos, es va aconseguir el que es volia. La gent, moguda per la il·lusió d’un canvi profund, va anar a votar pensant que per primer cop, a la capital d’Espanya, hi hauria algú que ens entendria i ens respectaria. I el suport electoral els va convertir, a vegades contra pronòstic, en presidents.

Un cop a la Moncloa el resultat va ser força diferent. Del NO a la OTAN es va passar a l’entrada a l’OTAN per interès general, i de respectar l’estatut que aprovéssim a “cepillarlo” sense contemplacions.

1399569896_077942_1399581512_noticia_normalAra ens diuen que tornem a viure la campanya de la il·lusió. A mesura que la campanya avança, algú ens intenta dir que per primera vegada hi haurà un president espanyol que ens escoltarà i ens respectarà. Ara és diferent, diuen. I es veu que hi hem de confiar com van fer els nostres pares el 1982 o els nostres germans grans i cosins el 2004. Les noves cues que tan s’assemblen a les antigues americanes de pana o a les celles pronunciadament aixecades.

Malauradament la història contemporània ens diu que això no passarà, i resulta encara més decebedor que sigui la pròpia i breu història de Podemos la que ens ho confirmi. Són tan grans i profunds els canvis discursius que ja han fet que és difícil confiar-hi.

Resulta que qui deia (fa només uns mesos) que el referèndum no es podia fer amb l’actual constitució, ara (que estem en campanya) diu que ell l’impulsarà. Resulta que qui deia que contemplava la sortida de l’euro i se’n va oblidar un cop va arribar a Europa, diu que ell no és com els altres. El mateix que prometia el no retorn del deute i va acabar defensant una simple auditoria.

I mentrestant, aquí l’alcaldessa de Barcelona diu que vol que Madrid torni a ser la seva capital. El seu cap de llista parla de Catalunya com a perifèria, i els dos insisteixen que el canvi real només passa per Madrid.

1379355673914Jo preferia a l’Ada activista. La que deia que la sobirania es guanya al carrer, la que creia que el canvi real estava a les places. La sobirania de Catalunya ens l’hem guanyat nosaltres fent cadenes humanes de 400 quilòmetres, omplint la Diagonal i la Gran Via simultàniament, o recorrent la Meridiana de punta a punt amb cartolines de colors. I sí, tot això ens ho hem guanyat al carrer mentre altres estaven recorrent el prime time televisiu. Per tot això desconfio i molt de qui vol fiar el nostre futur col·lectiu a la voluntat del que decideixin els diputats al Congrés espanyol.

Som sobirans i nosaltres decidim. I com va dir el propi Pablo Iglesias al pavelló de Vistalegre fa només uns quants mesos, “El cielo no se toma por consenso, se toma por asalto”. A Catalunya en això estem, i ho farem sense tuteles. Sense demanar permís per poder decidir i sense demanar perdó per haver votat el 27S. Perquè els drets no es demanen, es conquereixen, i per fer-ho cal que els que sempre ho hem defensat siguem forts per dir-ho alt i clar a tot arreu, també a Madrid.

L’últim i el primer

Avui és l’últim dia de campanya. L’últim dia d’una campanya que va començar fa molt més de dues setmanes. Avui és l’últim dia de campanya d’una lluita que va començar fa dècades, d’una reivindicació silenciada però constant, que ha acabat esclatant en crits de joia i il·lusió.

Avui és l’últim dia d’aquesta campanya oficial i m’és impossible no recordar els meus primers dies. Les meves primeres manifestacions el dia de Sant Jordi per la Rambla de Barcelona, els partits de la selecció catalana acompanyat per la meva germana, els crits contra el transvasament de l’Ebre, picant cassoles contra la guerra de l’Iraq amb els amics de l’esplai, les mobilitzacions estudiantils, les manifestacions de la PDD, la resposta a la sentència de l’estatut, o les darreres diades donant-nos les mans, aixecant cartolines de colors o dibuixant una senyera humana pels principals carrers de la meva ciutat.

En un dia com avui recordo tot el que hem fet. Tot el que hem lluitat. Tots els quilòmetres recorreguts a cotxe o a peu en les innumerables manifestacions. I malgrat tot em sembla poc. I recordo també el primer dia de molta gent, el primer dia que els joves catalans van aixecar la veu i es van fer insubmisos al servei militar obligatori, el primer dia que molts catalans devien anar a una manifestació aquell onze de setembre a Sant Boi, em ve al cap la gent que parlava català clandestinament per mantenir la nostra llengua, la gent que es va jugar el tipus per aconseguir la democràcia al nostre país i tots els que va lluitar al front quan el feixisme va enderrocar la República.

Vvivim l’últim dia d’una campanya que va començar fa molt temps i que ve de molt lluny. I som uns privilegiats, perquè ho vivim però a banda en som protagonistes.

No us enganyaré. Avui sento una barreja entre nervis i il·lusió. He viscut aquesta campanya, com tots els anys de lluita, intensament. Per primera vegada sóc candidat, i ho sóc d’aquest artefacte polític que hem anomenat Junts pel SÍ. Una candidatura que en certa manera em recorda a tots aquests anys de lluita i manifestacions, una candidatura transversal, on hi és gairebé tothom, on no tots coincidim en tot, però anem junts per aconseguir allò màxim al que podem aspirar, la llibertat plena del nostre poble.

Diumenge és l’últim dia de tants i tants anys de lluita, i espero que sigui el primer d’un futur millor i més esperançador.

Diumenge podem culminar la feina de molts anys, i embrancar-nos amb una nova feina apassionant i emocionant, la de construir un país nou i de nou. Si com jo, ho veus així, no ho dubtis, diumenge omplim les urnes de llibertat i fem que Junts pel SÍ obtingui una majoria incontestable que ens condueixi cap a la llibertat i cap a aquest procés constituent.

L’últim dia pot ser el primer, i fer-ho només depèn de tu.

Trias o Colau?

trias-colauLes últimes setmanes, per no dir mesos, potser és la pregunta que més mitjans de comunicació i tertulians han fet. Això, amb el permís dels propis militants de les dues coalicions afectades, que intenten permanentment reduir a l’absurd les eleccions municipals del pròxim diumenge a aquest binomi.

Ahir a la nit (un cop acabat el debat de TV3) va començar a Twitter un enèrgic debat entre les claques dels diferents candidats i partits que ordenadament centrifugaven els missatges claus que, d’una manera o altra, destil·laven que el seu candidat havia guanyat. Fins aquí tot normal. Cap novetat.

La sorpresa va arribar quan vaig veure a diversos militants d’ICV, d’IU i de Podemos utilitzant de manera insistent el hashtag #TriasoColau. Vaig quedar estupefacte. No acabo d’entendre com aquesta gent que demana i posa mil matisos a una pregunta de Sí o NO com és la independència i que s’acaba decantant per una tercera via difícil de concretar, ara vol dibuixar una ciutat només de blanc o negre. Em sobta veure com algú que milita en partits que de manera insistent bramen per acabar amb el bipartidisme i fer la democràcia més plural, volen reduir les eleccions municipals a dos.
Suposo que per a ells el bipartidisme és dolent sempre i quan no siguin un dels dos.

Barcelona no és cosa de dos. Des de 1995 a l’Ajuntament hi ha hagut 5 forces polítiques representades, totes amb els seus matisos, totes amb les seves peculiaritats, totes amb els seus accents propis. Fins i tot, quan va guanyar Joan Clos l’alcaldia amb 20 regidors de 41, no era cosa d’un ni de dos. I ningú ho deia.

Avui les enquestes indiquen que qui guanyi les eleccions ho farà, en el millor dels casos, amb 11 regidors (el pitjor resultat obtingut mai per la força vencedora) i en un ajuntament on hi haurà 7 partits polítics amb representació. I de debò algú encara vol fer creure que això va d’un o l’altre?
No, això no va de Trias o Colau. No hi va perquè ni tan sols sumant aquestes dues forces (segons les enquestes) s’arribaria a la majoria absoluta a l’Ajuntament.

Les eleccions són, com Barcelona és, qüestió de matisos, de contrastos, d’accents… Amb el consistori que surti del diumenge, ningú podrà governar sol; és matemàticament impossible. Per tant, això va de qui representi i sigui més lleial als interessos del barcelonins i les barcelonines. Això va d’ideologia, va de propostes, va de configurar un plenari d’un ajuntament plural que sàpiga tirar endavant la nostra ciutat.

Diumenge no triem entre un senyor dibuixat o una cara omnipresent, ni estem obligats a triar entre l’esquerra o ser capital de la República Catalana. Diumenge escollim matisos, contrastos, accents… i escollim qui influirà més sobre les polítiques que es facin a partir del dia 24. I a més vots, més influència. I a més influència més a prop els nostres somnis.

Roda de premsa final BoschJo diumenge no triaré entre un o l’altre, ho triaré tot: esquerra, transparència i independència. Aquestes són les meves prioritats, i com que això no va de dos, el meu vot farà que siguin també les prioritats de Barcelona.

Endavant, Alfred.

Ja no sabem dibuixar

0012055360Jo mai n’he sabut gaire de dibuixar. Des de petit, per molt que m’hi esforcés, els resultats mai acompanyaven. Malgrat els intents habituals a les hores de plàstica de l’escola, ni les cases semblaven gaire cases, ni les fruites semblaven gaire fruites, ni les persones del meu entorn tenien ni una petita retirada a les persones del meu entorn.

Malgrat no tenir-ne ni idea (que hi farem…) sempre m’ha agradat i m’ha fascinat la gent que mitjançant el dibuix podia transmetre coses. Tant és així, que recordo bé com a vegades, a la mateixa classe de plàstica o fins i tot al menjador o a l’hora del pati, en Fabià, el company avantatjat (i molt!) en les arts plàstiques, feia dibuixos o caricatures i tots ens delíem per veure-les o demanar que dibuixés allò que ens feia gràcia o teníem ganes de veure.

Perquè dibuixar és això, imaginar, somiar, capturar, expressar, transmetre… El dibuix és allò que més s’assembla a la plasmació gràfica dels nostres somnis; el llegat a la terrenal de la nostra ment.

62650_1603110169912403_1317175214343749019_nEl que va passar ahir a París és terrorífic. Pensar que uns homes armats puguin entrar a una redacció i s’emportin la vida de deu dibuixants i periodistes és esgarrifós. Persones que senzillament anaven armades amb llapis, bolígrafs i pinzells, soldats de les vinyetes i els somriures que l’única munició que empraven era el sarcasme i la ironia.

Jo no crec en cap déu. Respecto totes les religions i creences perquè sempre he pensat que creure en quelcom és positiu per a tothom; fins i tot ho lloo, però jo no hi crec, no puc. Tot i així dubto que hi hagi cap religió que es consideri capaç d’arrabassar la vida de ningú, entre altres coses perquè tinc entès que és Déu qui dóna i pren la vida als homes i dones que habitem aquest planeta anomenat terra. Per això és preocupant que tres assassins utilitzin el nom de la seva religió per cometre un assassinat, així com també ho és que milers de persones combatin i massacrin pobles sencers sota la mateixa doctrina o que un tirà segresti a nenes innocents amb la mateixa coartada.

Això no és religió, això és barbàrie, i com a persones adultes ho hem de saber diferenciar. És preocupant que minuts després d’un atemptat tant gran i greu contra la llibertat d’expressió que ha commocionat a tot el món, organitzacions i polítics de la dreta més extrema i rància utilitzin i atiïn el seu discurs xenòfob per guanyar quatre vots sembrant més ràbia al seu entorn.

-I és que el problema és aquest. Vivim envoltats de ràbia, d’intolerància, de supremacia d’alguns per assenyalar a uns altres, de superposició dels forts per esclafar als dèbils. Vivim desemparats, en una societat cada cop més individualista i cap quadrada, on saber escoltar i analitzar és un valor que cotitza a la baixa. Una societat sense matisos, on la força guanya la paraula i que cada cop és més excloent.

Un món que amb el pas del temps ha anat perdent les ganes de somiar i la capacitat d’imaginar, on ha desaparegut la tolerància a la crítica i el respecte de la discrepància. Un indret que cada cop ha anat reduint la paleta de colors fins a quedar-se, només, amb el gris esmorteït. Un món que ja no sap dibuixar.