Defensar l’escola

1 d’octubre a l’Escola Projecte. Foto de Pol Pareja @polpareja .

El cap de setmana de l’1 d’octubre centenars de persones vam defensar l’Escola Projecte de Barcelona. Alguns organitzant activitats des de dissabte, altres portant menjar als que hi eren, unes quantes desenes quedant-s’hi a dormir, molts més arribant a les 5h del matí a les seves portes, i diversos centenars de persones que s’hi van anar aplegant per fer cua fins poc abans de les 11 del matí, quan 26 furgonetes de la Policia Nacional i 5 cotxes de paisà van irrompre a l’Avinguda Tibidabo.

Allà hi eren veïns i veïnes del barri, hi eren comerciants de les rodalies de l’escola, hi eren els mestres, hi eren famílies i membres de l’AMPA, hi eren exalumnes, alguns dels quals que ni tant sols votaven allà. Hi era tothom, perquè tots sabíem que no podíem fer res més que defensar l’escola.

Els que hem passat anys i anys dins d’aquelles parets bé ho sabem. Allà ens van ensenyar a respectar la diferència, tots érem iguals malgrat la salut ens hagués fet diferents; vam aprendre que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i per això podem dir amb orgull que vam ser l’espurna que va fundar Pallassos sense Fronteres, quan l’any 1992 els alumnes van fer una campanya per recollir diners per tal de poder enviar el Tortell Poltrona a animar als nens de la península d’Ístria que patien les conseqüències de la guerra de Iugoslàvia.

A l’escola ens ensenyaven a respectar la natura i a implicar-nos en millorar allò que ens envoltava. Com oblidar les campanyes per reciclar quan encara gairebé ni hi havia contenidors al carrer, quan ens ensenyaven a cuidar l’hort, o quan insistien en potenciar les energies verdes i renovables… mai oblidaré el dia que ens vam intentar fer el dinar al pati amb un forn solar.

Però no només en això van ser pioners. També ens inculcaven la importància de les noves tecnologies quan realment eren noves i tenir connexió a internet i sala d’informàtica era estrany a les escoles. I ens ensenyaven a estimar la música, i la cultura, i la literatura, començant per la biblioteca i seguint per les excursions anuals a la fira del llibre, animant-nos a llegir i comprar llibres… perquè llegir ens fa lliures.

Sempre ens van educar amb el pacifisme com a model de vida, en les situacions quotidianes típiques de nens però també en les qüestions globals. I ho recordo bé en dos episodis en particular: l’assassinat d’Ernest Lluch i la guerra a l’Afganistan i l’Irak. La pau sempre serà el camí.

Entrada de l’Escola Projecte l’1 d’octubre.

I sempre, també, ens van ajudar a creure en la paraula. Com oblidar els tallers a l’ESO on vam escriure (i publicar!) les novel·les que durant un trimestre havíem estat escrivint, o el programa de ràdio que vam gravar al CCCB l’any 1999 en motiu de l’exposició dels 75 anys de ràdio, o quan al cicle superior de primària editàvem el nostre propi diari (el Ciudadano) a les classes de castellà, o els tallers d’escriptura d’El País ja a secundària. A ells també els dec que decidís anys més tard estudiar periodisme.

Ens van educar ens els valors democràtics. Intentaven fer-nos partícips de les decisions, i fins i tot, ens animaven a fer debats entre nosaltres sobre qüestions controvertides i d’actualitat, fomentant l’esperit crític, el debat i el respecte entre nosaltres. Sempre recordaré la simulació parlamentària que vam fer amb el serveis educatius del Parlament de Catalunya (on vaig tenir l’honor de ser el portaveu de l’escola) o les campanyes per escollir els delegats de classe.

I això sí, sempre ens feien reflexionar per adonar-nos-en de les coses. Si ens feien fora de classe, ens feien reflexionar el per què. Si fèiem res mal fet, com tots els nens, més enllà de castigar-nos ens feien pensar en per què estava malament. I ja en l’última etapa, quan érem més grans, si anàvem a manifestacions ens feien explicar a classe com havia anat i per què hi havíem anat. Però també ens feien pensar en el dia a dia educatiu, “l’aprendre a aprendre” que tantes vegades havíem sentit a classe.

Resposta veïnal el dia 3 d’octubre.

I sí, el cap de setmana del dia 1 d’octubre tots vam anar a defensar el Projecte. Perquè allà ens hem fet persones, perquè allà hi hem crescut. Vam defensar el Projecte perquè defensar-lo era defensar tot allò que allà hi hem après: solidaritat, tolerància, companyerisme, reflexió, sentit crític, democràcia…
I per això defensem i defensarem sempre l’escola; perquè defensar-la és defensar-nos a nosaltres mateixos i a la societat que volem pel nostre país.

La calidesa del somriure, la força d’una mirada

Muriel Casals

Avui fa un any que la Muriel ens va deixar. Ho va fer de forma abrupta, inesperada, colpidora. Crec que cap de nosaltres ens en sabíem avenir. La Muriel, aquella dona respectada sense necessitat d’imposar-se; que tothom escoltava sense necessitat de dir una paraula més alta que una altra; que tothom estimava sense necessitat, ni tant sols, de conèixer-la personalment; ens va deixar.

Ens va deixar massa d’hora, just quan començàvem una etapa que ella tant i tant havia ajudat a impulsar. Potser, amb la voràgine de dies transcendents li hem fet menys cas del que es mereixia, però sempre recordaré l’important discurs que va fer pel 50è aniversari d’Òmnium Cultural a l’Auditori de Barcelona, un discurs que en certa manera va marcar el final d’una etapa i albirava el que començaríem a viure tot just després.

La Muriel parlava, feia discursos i mítings quan va convenir… però sempre estava amatent, amb ganes d’escoltar i d’aprendre. Aprendre de tot i de tothom, diria jo, per molt llunyà o irrellevant que pogués resultar la qüestió per ella. Recordo alguna discussió al bar del Parlament i ella sempre hi estava atenta, li agradava poder copsar tot tipus d’arguments i justificacions.

Diada 11 de setembre de 2016. Fotografia: Marc Puig

Però sobretot sempre recordaré l’acte reclamant justícia pels crims del franquisme davant de la presó Model. L’atzar –o el protocol- em va portar a estar flanquejat, a banda i banda, per la Gabriela Serra i per la Muriel. Aquell acte va ser realment commovedor i emotiu. Durant 90 minuts vam escoltar testimonis colpidors, records esborronadors i reivindicacions justes permanentment bandejades. Però més enllà de tot això, durant aquell acte vam abraçar-nos, vam plorar, vam donar-nos la mà, vam cantar…

Sempre recordaré aquella estona amb la Muriel. Potser és la meva imatge, però per mi va ser la seva definició més exacta. La seva dolçor i calidesa transmesa un somriure, amb una abraçada, amb comentaris emocionats explicant històries de Puig Antic. Aquella imatge de dona ferma, però de fesomia fràgil. Una persona que més enllà de les paraules sabia transmetre-ho tot amb només una mirada.

El dia del lliurement de la medalla d’or de la Generalitat, en Roger Mas va interpretar “Ella té un cel al ulls”, una magnífica cançó que ens evocava la intensitat de la seva mirada i ens aflorava records i vivències viscudes amb ella. Avui fa un any que no hi és, però malgrat tot, ella sempre hi segueix sent. Arribem a l’etapa definitiva, però el seu tarannà ha de seguir i segueix més viu que mai. Perquè no, no som aquí per buscar un somni; nosaltres i tots els que siguin on siguin ens miren i somriuen, som el somni.

Un pas al costat i un al front per fer un salt endavant

El passat 27S de setembre el SÍ va guanyar. Davant unes eleccions plebiscitàries que van tenir una participació rècord, l’independentisme va guanyar obtenint gairebé dos milions de sufragis i 72 diputats independentistes. El mandat era clar: iniciar el camí cap a la proclamació de la República.

Portem una mica més de tres mesos de negociacions, i malgrat explicitar en diverses ocasions que el més important era el què, el com i el quan, sembla que finalment tot s’ha encallat amb el qui.

Des del 27S Junts pel SÍ s’ha mogut, i molt. Ha fet nombroses propostes, ha traçat una proposta pel que fa al pla de xoc i al procés constituent, plasmat en un document de més de 60 pàgines. Un document que apuntalava les parets mestres del procés i feia viable el mandat democràtic que teníem entre mans. L’oportunitat històrica d’iniciar la ruptura amb l’estat espanyol. És per això que lamento profundament l’enrocament de la CUP. Els dogmes i les fòbies personals han passat per davant d’una oportunitat històrica. Amb el cor a la mà i tot el respecte cap a ells, però des de la meva humil opinió, no han estat a l’alçada.

I així hem arribat aquí. Queden quatre dies per a poder tirar endavant la legislatura més transcendent de la història de Catalunya, i sincerament, si una cosa no podem fer és malbaratar els anhels, les esperances i les il·lusions de tantes i tantes persones que el 27S van votar per la independència.

Impulsar un pla de xoc, la ruptura i el procés constituent amb un govern encapçalat per Artur Mas era, de lluny, la millor de les opcions que teníem davant. L’actual president de la Generalitat ha tingut un paper cabdal en aquest procés. Ell i l’aposta de Convergència per la independència ha acostat a molta gent a les tesis sobiranistes, gent que segurament mai s’haurien plantejat algun dia sortir al carrer amb una estelada.

Aquesta opció, però, a hores d’ara sembla impossible. I amb la gradació d’escenaris tothom sembla convenir que unes noves eleccions serien l’escenari menys bo de tots. És per això que, arribat aquest moment, crec que Artur Mas, per compromís i patriotisme, hauria de fer un pas al costat. Ha de tenir un paper absolutament rellevant en el govern que encara espero que es conformi. La seva presència i protagonisme és imprescindible. Però si el seu lloc és el “desllorigador”, ha de fer un gran (i injust) acte de generositat.

Però per fer un acte de generositat d’aquesta magnitud, cal que la CUP faci un acte de gran responsabilitat. Perquè hi hagi un pas al costat és imprescindible que la CUP faci un pas al front. Un pas que signifiqui comprometre’s al 100% amb aquesta breu legislatura. Donar suport a pressupostos, govern, pla de xoc, procés constituent… En definitiva: ser 72 diputats amb una sola veu. Com un sol home i com una sola dona defensant i participant de l’acte de rebel·lia i desobediència més gran que ha passat en aquest continent durant els últims anys. I si em permeteu, ara que en Baños ha renunciat a l’escó, amb la seva presència dins de l’executiu. Tots, en tot i per a tot.

Només amb un pas al costat i un pas clar i ferm al front sembla que podrem fer un salt endavant: la independència. De ser així, ningú ens perdona que no ho intentéssim. Ens correspon, per responsabilitat, fer-ho.